Palles sobre el nou disc II
Seguim amb el frenesí d’onanisme sobre el nou disc.
Un dels temes en els quals vam focalitzar l’atenció especialment va ser el de la cohesió interna del disc. La intenció era que les cançons circulessin dins una lògica interna o lineal en el conjunt del disc. El que s’anomena disc conceptual (idea molt pomposa, léase Dark Side of the Moon o el nostrat Un pont de mar blava) són composicions projectades des del primer mil·lisegon com un tot. No hem fet un disc conceptual. Algun dia potser ho intentarem. Ens agraden! De moment tenim una forma de composició -i sovint de pensament- sense filtre ni lògica interna. S’ha de ser molt crack per fer-ho… *
Captures dels pdf’s de preproducció.
Però sí que hem fet un disc que, en conjunt, resulta ser força cohesionat, o si més no més cohesionat que l’anterior. Un parell de raons sense atzar: la concentració en el temps de la gravació -5 dies als estudis Casafont en un micro/macrocosmos apostoflant- i la gènesi de les cançons.
Sobre la construcció de les cançons i la seva relació entre elles, teníem molt clar que el disc era un 3+3+1. És a dir tres cançons -Petita Cecília, M’agrada quan em mires aka Bruce, Seràs el meu tresor aka Country-, que són cançons composades d’una forma irregular en el temps des del 2008. El Bruce l’havíem assajat i descartat pels directes a principis del 2008 per infantil i poppy, el vam recuperar l’any passat i déu n’hi dó com se les gasta (aquí vídeo d’una actuació). Tres temes composats sis mesos abans de la gravació … i un blues que sempre ho desquadra tot.
El blues és un món apart. Aquest tipus de música es porta poc, mai està de moda, tot i que ha enriquit enormement la música popular durant més d’un segle sense interrupció. Nosaltres no hi podem fer res. Deu ser algun instint atàvic que ens sobreviu: el blues ens trempa! Gravar-ne un pel disc era arriscat. Potser per això vam intentar fugir de l’estructura I-IV-V clàssica i intentar aprofundir en les variacions de l’harmonia. Intentant no perdre l’essència, intentant que la cançó no deixés de ser identificable dins d’aquest gènere. La vam gravar després de dinar fort: el blues és una mica com una digestió pesada.
Els tres temes més nous -Dóna’m la mà aka Hare Krishna, Perdo el Temps aka 5/4, i Mira’t a tu mateix aka Suite- són els que veritablement constitueixen la columna vertebral del disc. La gravació de Dóna’m la mà va ser caòtica, desesperant. Era la cançó que menys havíem treballat en la preproducció i no n’estàvem gens convençuts a l’estudi, però després -i ja ens va passar en el disc anterior amb Tot Se’n Va- ha resultat ser la cançó més interessant i més autèntica.
3+3+1=7. Però el disc tindrà més cançons. La Suite dura més de vuit minuts. Són tres cançons en una que vam gravar en una sola presa. Tres parts musicalment diferenciades però amb el denominador comú de formar part del mateix tema.
Estem pensant en com presentar aquesta cançó al disc. Un track de vuit minuts? Tres tracks sense pauses entre cançó i cançó, és a dir, cançons enllaçades com el tram final de Abbey Road? Aquesta última opció ens agrada però es desvirtua quan s’escolta a l’ordinador.
També vam dedicar una de les sessions de gravació a enregistrar petites improvisacions o peces instrumentals que ja teníem de no més de quaranta segons de duració que anomenem Entremesos aka Olles. Hem de pensar quantes en posem d’aquestes Olles i, més important encara, en quin ordre organitzem tot aquest sidral de cançons.
Per acabar, el títol del disc és molt probable que sigui Fluctuacions Apostoflants. Però hi ha més opcions: Nudisme Rural i Pixapins Go Home. Alguna preferència?
Veure també: Palles sobre el nou disc I
* Idees a la babalà:
[formats i tecnologies <--> època <--> capacitats de lectura].
Les òperes duraven hores. Explicaven trames complexes amb un timing (formats) que avui ens sembla exasperant. Però la gent era capaç de llegir-les i emocionar-s’hi (i encara avui continua fent-ho, per sort!). Els discos conceptuals eren obres on l’autor era incapaç de destriar una cançó d’una altra. Tampoc en l’experiència d’endinsar-te en el disc podies fragmentar-lo en peces més petites. En resum, que a diferència de fa trenta anys, avui un mp3 de més de quatre minuts ens fot dels nervis!